Crisi econòmica versus crisi ecològica
El repte de la construcció d’un futur sostenible
València, 29 de maig de 2012
Per comprendre l’actual crisi sistèmica i esbrinar com contribuir a la seua solució, és necessari tenir una visió glocal (alhora global i local) del conjunt de problemes interconnectats als quals hem de fer front avui, evitant que l’arbre de la crisi econòmica ens amague el bosc de la situació d’emergència planetària.
Això suposa, doncs, que la crisi econòmica no es pot tractar si ignorem la seua vinculació amb una situació marcada per un conjunt de problemes socio-ambientals estretament vinculats que es potencien mútuament, com ara una contaminació pluriforme i sense fronteres, l’exhauriment dels recursos més bàsics, la degradació generalitzada dels ecosistemes, la pèrdua de diversitat biològica i cultural o els desequilibris insostenibles entre una cinquena part de la humanitat que viu confortablement i milers de milions d’éssers humans que pateixen una pobresa extrema i condicions de vida insuportables.
Cal urgentment una profunda reorientació del sistema productiu, des de l’actual economia “marró”, contaminant, depredadora i insolidària, a una Economia Verda i a un desenvolupament (que no creixement) realment sostenible i satisfactori pel conjunt de la població mundial. Tenim els coneixements per aconseguir-ho. Així ho mostren nombrosos informes fonamentats, accessibles en Internet, com ara Green Economy Report, del Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA); Energy for a Sustainable future, del Grup Assessor del Secretari General de Nacions Unides en qüestions energètiques i de canvi climàtic (AGECC); “Resilient People, Resilient Planet. A future Worth Choosing”, del Grup d’Alt Nivell Assessor del Secretari General de Nacions Unides en Sostenibilitat Mundial, etc.
Però això no es produirà sense una forta pressió social sobre aquells que segueixen apostant per l’actual sistema productiu que externalitza els costos ambientals i humans per maximitzar beneficis particulars a curt termini. La propera Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible i la Cimera dels pobles que es desenvolupen paral·lelament 15 al 23 de juny d’aquest any 2012 (Rio+20), constitueixen una ocasió privilegiada per exercir aquesta pressió: l’objectiu de Rio+20 és precisament “assegurar un compromís polític renovat per al Desenvolupament Sostenible”, impulsant una economia verda capaç de crear milions de llocs de treball, tot i contribuint a l’eradicació de la pobresa i a la protecció del medi ambient. Ara bé, sabem que bona part dels assistents oficials pretendran desvirtuar aquests objectius i convertir l’economia verda en un simple eslògan sense contingut, una simple disfressa per continuar fent el de sempre. Cal doncs generar un clamor ciutadà d’exigència fonamentada sobre els líders polítics que van a reunir-se en Rio, perquè arriben a acords vinculants per un futur realment sostenible. Podem donar suport i difondre el manifest de la Plataforma Valenciana Rio+20 creada amb aquesta finalitat. I podem entrar en
En les nostres pàgines web ( i ) es pot accedir a articles, presentacions en PowerPoint i diversos materials relacionats amb els continguts d’aquesta sessió. D’altra banda, en els “Temes d’Acció Clau” inclosos en la pàgina web , que l’OEI (Organització d’Estats Iberoamericans per a l’Educació, la Ciència i la Cultura) dedica a la Dècada de l’Educació per un futur Sostenible, es pot aprofundir en l’estudi de la situació d’emergència planetària, les seues causes i les mesures per fer-ne front. Si esteu interessats en intercanviar informació i punts de vista al voltant d’aquesta problemàtica, de bon grat respondrem als vostres missatges.
Amparo Vilches () i Daniel Gil i Pérez ()
Quines preguntes ens fem al voltant de la crisi?
Es sap que l’activitat científica té en la formulació de preguntes un dels seus moments clau, donat que són l’origen de tota recerca. L’essencial és formular preguntes fructíferes. Així, per exemple, Jorge Wagensberg escriu: “La història del coneixement no és sols la història de les respostes a unes preguntes. De vegades cal canviar de pregunta. Canviar de resposta és una evolució; canviar de pregunta és una revolució”. Podríem dir, més precisament, que les revolucions i canvis profunds en el coneixement solen anar associats a noves preguntes.
Es sap també que la transmissió de coneixements en una classe o en una xerrada resulta sovint ineficaç, perquè la informació proporcionada no respon a preguntes que els receptors s’hagen pogut plantejar. De fet la formulació de preguntes no rep suficient atenció ni en l’educació científica formal ni en les conferències i xerrades. Si de cas, es deixa que a la fi de la xerrada els assistents plantegen alguna pregunta, però sense gaire temps per a la reflexió.
Aquesta sessió ha estat concebuda precisament per a donar la màxima importància a les preguntes que ens formulem al voltant de la problemàtica de la crisi sistèmica a la que ens enfrontem. Estarà dedicada a treure a la llum allò que realment ens preocupa i interessa, afavorint el procés creatiu que suposa la formulació col·lectiva de noves preguntes, que vagen més enllà de les més obvies i puguen obrir el camí a nous i fructífers enfocaments.
El principal producte de la sessió serà la síntesi del conjunt de qüestions concebudes mitjançant intercanvis lliures i relaxats. Després en podrem debatre algunes i, on siga possible, indicarem la forma d’accedir a la informació disponible.
Es tracta, en definitiva, d’una sessió oberta, en la que tots els assistents serem protagonistes, destinada a construir nous coneixements i a augmentar el nostre compromís i implicació en la recerca de solucions a aquesta crisi polièdrica.
——————————————————————————————————————-
Qué preguntas nos hacemos alrededor de la crisis?
Se sabe que la actividad científica tiene en la formulación de preguntas uno de sus momentos clave, dado que son el origen de toda investigación. Lo esencial es formular preguntas fructíferas. Así, por ejemplo, Jorge Wagensberg escribe: “La historia del conocimiento no es sólo la historia de las respuestas a unas preguntas. A veces hay que cambiar de pregunta. Cambiar de respuesta es una evolución; cambiar de pregunta es una revolución”. Podríamos decir, más precisamente, que las revoluciones y cambios profundos en el conocimiento suelen ir asociados a nuevas preguntas.
Se sabe también que la transmisión de conocimientos en una clase o en una charla resulta a menudo ineficaz, porque la información proporcionada no responde a preguntas que los receptores se hayan podido plantear. De hecho la formulación de preguntas no recibe suficiente atención ni en la educación científica formal ni en las conferencias y charlas. Si de caso, se deja que a finales de la charla los asistentes plantean alguna pregunta, pero sin mucho tiempo para la reflexión.
Esta sesión ha sido concebida precisamente para dar la máxima importancia a las preguntas que nos formulamos alrededor de la problemática de la crisis sistèmica a la que nos enfrentamos. Estará dedicada a sacar a la luz aquello que realmente nos preocupa e interesa, favoreciendo el proceso creativo que supone la formulación colectiva de nuevas preguntas, que vayan más allá de las más obvias y puedan abrir el camino a nuevos y fructíferos enfoques.
El principal producto de la sesión será la síntesis del conjunto de cuestiones concebidas mediante intercambios libres y relajados. Después podremos debatir algunas y, donde sea posible, indicaremos la forma de acceder a la información disponible.
Se trata, en definitiva, de una sesión abierta, en la que todos los asistentes seremos protagonistas, destinada a construir nuevos conocimientos y a aumentar nuestro compromiso e implicación en la investigación de soluciones a esta crisis poliédrica.
L’Hora del Te Verd, dimarts 27 de març, 19:00, a La Pinça.
Parlarem del necessari canvi de model econòmic. I el farem amb l’escriptor i biòleg Ricardo Almenar, autor del llibre “El fin de la expansión. Del mundo-océano al mundo-isla”, editat per Icaria.
El llibre és un excel·lent relat al voltant del món en que vivim. Per aixó, l’autor parteix de l’anàlisi de l’expansió de la humanitat en la Polinèsia. Ja sabeu, d’illa en illa fins el col·lapse final. I és que el col·lapse es va produir en arribar a l’última illa, la de Pasqua, on una vegada arrasada no es varen poder traslladar a cap altra illa. Però no tot varen ser fracassos de la civilització a la Polinèsia. A l’extens territori insular es varen experimentar tot tipus de societats, algunes molt respectuoses amb el medi ambient i que han creat models sostenibles que encara hui en dia els permet mantindre’s més o menys estables.
A partir d’esta magnífica metàfora, Almenar ens parla dels canvis produïts en la nostra civilització occidental, i com hem pasat de ser un món sense límits (es a dir oceànic), a un món limitat (una illa, encara que siga gran, amb els recursos naturals cada vegada més escassos mentre la població creix). La globalització de l’economia no ha fet més que augmentar esta interdependència que ens fa més xicotets en un món que no es pot fer més gran i del que no podem fugir.
El model de creixement econòmic que hem tingut des de la gran expansió que va suposar l’arribada dels europeus al continent americà, ha estat basat en que sempre hi havia més terres, més riqueses, més recursos minerals,…més de tot, i que tan sols calia apropiar-nos d’elles. Però hem arribat al límit. Ja no hi ha més, i el que hi ha cal repartir-lo entre més gent. Es a dir toquem a menys.
I en aixó va esclatar l’anomenada crisi financera, que també és una crisi estructural i del sistema. I ja no ens serveixen les receptes del pasat. Hem arribat al final de l’expansió.